Fa uns mesos, gràcies al bon fer de Virginia Navarro, de l'Ajuntament d'Elx, es va posar en contacte amb nosaltres Adoración Aliaga, Presidenta de la Fraternitat Cristiana de Persones amb Discapacitat (associació coneguda com *Fráter), qui es va oferir a donar al Museu una antiga bicicleta manual. Es tractava d'una bicicleta adaptada que havia pertangut a Carmen Pérez, veïna de la pròxima població de Sant Miquel de les Salines. Quan ens desplacem fins a aquest municipi del Baix Segura a recollir la peça, ens trobem que, al costat d'ella, “la *Fráter” també ens va fer donació de les memòries de Carmen, un llibre senzill i sincer, a través de les pàgines del qual la seva autora desgrana la seva vida, al costat de la del seu poble.

Històries Viscudes és una obra interessant i, per descomptat, recomanable; en primer lloc, per a conèixer a Carmen, una dona bona, tenaç lluitadora i treballadora incansable. Però, a més, la lectura de les seves pàgines ens porta també a descobrir, d'una banda, els canvis experimentats en el municipi de Sant Miquel de les Salines al llarg del segle XX; i, per un altre, a conèixer “la *Fráter”, organització fonamental tant en la vida de Carmen com en la d'altres persones amb discapacitat. En aquest breu text em referiré a aquells capítols en els quals l'autora ens compta la seva infantesa i joventut, els anys més durs de la postguerra, que Carmen descriu a través dels seus records, mostrant-nos un poble tan llunyà en el temps com present fins i tot en la memòria dels majors. De manera succinta, també ens farem ressò de l'estret vincle que Carmen va mantenir sempre amb “la *Fráter”, fet que resultarà decisiu en la seva vida. “Em dic Carmen i aquesta és la meva història”, comença dient-nos…

Carmen Pérez Pastor va néixer en 1935 a Sant Miquel de les Salines, municipi situat en el denominat “Camp” del Baix Segura, en una casa-cova del *Cabezo. Anys abans, en 1924, havia nascut el seu germà Rafael, que als pocs mesos de vida va emmalaltir de meningitis, infecció que li va causar una discapacitat intel·lectual.

Sent ella petita, els seus pares es van mudar d'habitatge, almenys, en un parell d'ocasions. Quan Carmen fins i tot no comptava dos anys d'edat, la seva tia Josefa es va anar a viure a Torrevella i els va deixar la seva casa. No obstant això, els seus familiars van tornar aviat a San Miguel perquè, segons Carmen, “[…] a Torrevella van començar a donar terratrèmols i als meus oncles se'ls va ficar por […]” (p.16). La família va canviar de nou la seva llar, ocupant a partir de llavors un modest immoble de la zona en el qual Carmen va viure la major part de la seva vida.

Quant han canviat en l'últim segle tant els barris de coves d'aquesta població, com San Miguel mateix! Carmen ens relata la seva infància en un entorn de gent humil i solidària; les coves del *Cabezo, un escenari que contrasta amb el que en l'actualitat ofereix un municipi turístic en el qual conviuen veïns de diferents nacionalitats i que, en la seva pàgina web, defineix les cases-cova com una “tradició constructiva i arquitectònica molt peculiar d'indubtable importància cultural i etnològica”[1]. (En efecte, les zones de coves de Sant Miquel de les Salines estan recollides en l'inventari de Béns de Rellevància Local (*BRL) de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport sota l'epígraf de “Construccions *Trogoloditas I i II” (barri Primer de Maig i carrer *Zenia i adjacents), conjunts datats amb anterioritat al segle XIX[2]).

L'autora rememora la seva infantesa, quan el seu pare la portava al molí en les tardes d'estiu, a l'hora de la migdiada, i ho fa en aquests termes:

“El meu pare agafava un sac d'espart, em muntava a *cuscaletas i em portava al molí a dormir la migdiada. Em tendia en el sac, a l'ombra del molí. Corria molt de fresc. En aquells anys es molia blat i ordi però ara només és un monument. És rodó amb el buit de la porta que ja no està, només queda l'envà […] Jo crec que haurien de restaurar-lo perquè és part de la història del poble.

En els anys trenta i potser abans va ser un molí que estava al servei del poble molent el blat per a fer la farina del pa” (p.253).

Carmen ens parla de la seva família... El seu pare anava a la muntanya a agafar espart, amb el qual la mare i la filla feien soga al carrer. De la serra, també els portava figues, margallons i olives, amb les quals elaboraven un oli casolà de mala qualitat. Així ho descriu Carmen:

“Les olives les picaven en un cul de càntir amb un pal gruixut per baix i fi per dalt. La meva mare era molt manyosa. Quan l'oliva estava picada la ficava en un sac de lona molt forta. Després escalfava olles d'aigua gairebé bullint i la tirava dins del sac.

El meu pare va buscar una taula i li va fer uns raspats com si fos una teula dels terrats. Posava la taula damunt d'unes pedres. El sac el lligava per dalt, l'estrenyia i anava escorrent a un calder. Com l'oli sempre es queda per damunt, el recollia en diverses ampolles. Així, almenys, ja teníem oli per a temps” (p.23).

El seu pare, que va arribar a arrendar terres al poble, també s'anava “a picar pedres en les pedreres” o a segar a La Manxa, portant-li a la seva filla caramels que li comprava a Hellín… La seva mare netejava a domicili, trenava espart i cuidava de la casa i dels seus fills.

Carmen ens relata també alguns costums desapareguts, que avui ens poden resultar curioses, com aquella que se seguia quan “es moria el Senyor [i] en el matí la meva àvia pentinava a totes les seves filles, els posava un mocador al cap i no tornava a pentinar-les fins que ressuscitava, dissabte al matí, sobre les deu hores” (p.91). Era llavors quan grups de gent anaven pel carrer colpejant les portes - “la gent els donava amb pals molt fort” (p.91) - i cridant “El Senyor ha ressuscitat!”. I “els pobres – continua Carmen –menjàvem coques “al desgavell”. Es feien amb la tapadora d'una llauna de conserva. Pastaven una mica de farina d'ordi, la xafaven, encenien foc, la posaven damunt i la coïen una mica. Si tenies oli li tiraves una mica per damunt. Per a nosaltres, com si mengéssim bescuits” (p.91). Al final del llibre, entre les cançons i poemes composts per Carmen –un d'ells, per cert, sobre l'exposició de la Dama d'Elx en el *MAHE, en 2006-, inclou l'oració dels divendres, la de San Francisco i la de les ànimes, resos antics que va aprendre de la seva mare i de la seva àvia.

El *Cabezo era un barri de gent pobra, amb veïnes “que els apreciaven molt”; un barri –com tot el poble llavors- sense aigua corrent, pel qual passaven venedors ambulants, drapaires o *estañadores; un poble i una època en la qual el paludisme feia estralls, hi havia afició “als coloms” i el serè avisava als veïns, de matinada, segons el nombre de pedres que deixaven en les seves finestres; un poble en el qual hi havia una posada “amb portes molt altes perquè entressin els carros amb les mules” (p.315); un poble en el qual “la Tia la Sorda la *Pelá” venia pels carrers el peix que – igual que el correu- es portava de Torrevella en una tartana…

Carmen va haver d'ajudar a casa des de petita. Com ella ens compta, “*rifaba pollastres, *fregaza, embotits, arròs, sucre… Venia paperetes pels bars, pels carrers, arrossegant-me, amb la roba tota trencada” (p.55-56). Fins als disset anys, es desplaçava arrossegant-se, al no disposar de cadira de rodes o de vehicle adaptat algun. Com ens relata en el seu llibre, gràcies a la intercessió d'un missioner que va visitar el poble, es va aconseguir recaptar una quantitat de diners entre el veïnat per a comprar-li (a Múrcia) una bicicleta manual. El 16 de juliol de 1952, el dia del seu sant, Carmen va estrenar la seva bicicleta, que va utilitzar fins a 1995, quan va comprar a Cartagena un “cotxet” elèctric. Estem, per tant, davant un aparell que es va fabricar fa gairebé setanta anys, va estar en funcionament durant més de quaranta i ara reposa en el nostre museu.

En 1959, Carmen va començar “a vendre cupons” –ONCE-, activitat que desenvoluparia fins a la seva jubilació, l'any 2000. Sempre activa i incansable, en 1970 va començar el seu acostament a “la *Fráter”, de la qual ja no se separaria. Van ser molts anys de treball dur i suport mutu en el si d'una organització decisiva per a ajudar a persones amb discapacitat. En el si de “la *Fráter” va fer amistats, va assistir a convivències i va viatjar a diferents ciutats, com Madrid o Lorda. Gràcies també a “la *Fráter” va conèixer al “capellà Manolo”, figura clau en la seva vida, destinat a San Miguel entre 1974 i 1978, una època especialment convulsa de la qual Carmen es fa eco fent-nos partícips de les petites històries del seu entorn. Manolo era un “sacerdot obrer” que ajudava als pobres i intervenia en els conflictes laborals, com el sorgit aquells anys a la fàbrica de calçat de San Miguel. Una persona molt volguda al poble, explica Carmen, que va ser una de les nombroses manifestants que van recórrer els carrers fent costat al religiós i en contra del seu trasllat a Elx. I molt més ens compta Carmen, en un llibre tan amè com entranyable…

Gràcies a la memòria de Carmen Pérez, en definitiva, podem gaudir d'una obra excel·lent que ens trasllada a un temps i a un espai del qual tots podem aprendre.

Autor: Rafa Martínez, Director del Projecte *Pusol.

[1] Ajuntament de Sant Miquel de les Salines. [En línia]. <www.sanmigueldesalinas.es/casas-cueva/>. [18 de novembre de 2020].

[2] Conselleria d'Educació, Cultura i Esport. [En línia]. <www.ceice.gva.es/es/web/patrimonio-cultural-y-museos/brl>. [17 de novembre de 2020].